All good things come to an end

Doncs sí, xaparem la paradeta.Per molts problemes que no sé com solucionar (spam, problemes amb l’edició de text, problemes als qui volen postejar, lentitud al servidor…). No sóc dels qui quan hi ha un problema fugen amb la cua entre les cames. O al menys, si ho faig, em sento suficientment malament per tornar i redreçar el que vaig fer (o no), tard o d’hora. Però aquest no és el cas.Així que canvio de casa, qui sap si temporalment, perquè aquí se’m fan petites aquestes 4 parets.Fins aviat!www.elenagvidal.blogspot.com

 

[@more@]



Comentaris tancats a All good things come to an end

All good things come to an end

Doncs sí, xaparem la paradeta.

 

[@more@]

Per molts problemes que no sé com solucionar (spam, problemes amb l’edició de text, problemes als qui volen postejar, lentitud al servidor…). No sóc dels qui quan hi ha un problema fugen amb la cua entre les cames. O al menys, si ho faig, em sento suficientment malament per tornar i redreçar el que vaig fer (o no), tard o d’hora. Però aquest no és el cas.Així que canvio de casa, qui sap si temporalment, perquè aquí se’m fan petites aquestes 4 parets.

Fins aviat!



1 comentari

Pareu els rellotges, desconnecteu el telèfon

No sé si s’anomena així. Cercant per internet n’he vist diversos noms.

Segur que tothom ha vist la mítica peli four weddings and a funeral  (qui no es va enamorar del Hugh Grant allà?). És d’aquelles pelis tant vuitanteres, on semblava que haguéssin dit “tonto l’últim” entre tots els directors de cine que tenien a la vora un escriptor romanticot que els hi quadrés una bona argumentació amorosa, amb personatges entranyables i  més o menys traça per encabir frases cèlebres (recordareu tots “te he dicho alguna vez que te quiero?”… a veure qui em sap dir de què es tracta!).

Doncs bé, a cuatro bodas y un funeral arribava indefectiblement el moment del funeral. I vagi per davant que no li he aixafat la guitarra a ningú, que el títol ja ho diu ben clar! Així que tots aquells abandonats que no teniu història cinèfila, ni infància, m’atreviria a dir, encara podeu arribar-vos al videoclub per llogar-la, fer-vos un bon cossi de crispetes (palomites, entre nosaltres), posar-vos les malles gris marengo fins al turmell, el jersei  o dessuadora 2 o 3 talles més grans de la que utilitzeu habitualment, uns mitjons gruixuts (o uns escalfadors tipus fame) i gaudir d’una pel·lícula dels vuitanta al més pur estil dels vuitanta.

Com anava dient, arriba el moment del funeral. I com a tots els funerals, hi ha una persona molt estimada que dedica unes paraules al qui ha mort. No sé si us en recordeu, o si hi vau parar gaire atenció: realment crea un clima dramàtic essencial per a la pel·lícula, però és que a més a més, aquelles paraules són un poema preciós d’un autor anomenat W. H. Auden.

Aquí us les deixo tal qual, idioma original. Gaudiu-les.

Stop all the clocks, cut off the telephone,
Prevent the dog from barking with a juicy bone,
Silence the pianos and with muffled drum
Bring out the coffin, let the mourners come.


Let aeroplanes circle moaning overhead
Scribbling on the sky the message He Is Dead,
Put crepe bows round the white necks of the public doves,
Let the traffic policemen wear black cotton gloves.


He was my North, my South, my East and West,
My working week and my Sunday rest,
My noon, my midnight, my talk, my song;
I thought that love would last forever: I was wrong.


The stars are not wanted now: put out every one;
Pack up the moon and dismantle the sun;
Pour away the ocean and sweep up the wood.
For nothing now can ever come to any good.[@more@]



1 comentari

Dels de fora

És pont de l’1 de maig. La vida, en general, s’atura. O més aviat, s’expandeix: ho dic en el sentit que molts marxen i aprofiten els dies per veure indrets nous, per visitar amics que són fora o per passar uns dies de relax en companyia. Cap dels casos, malauradament, és el meu!

Jo m’he quedat a Barcelona, tot i tenir plans força sucosos, per posar-me al dia de moltes coses. Per posar-me al dia, fent un sumatori de totes aquestes coses, del ritme vital: D’aquella cadència que es va alterant amb els giravolts dels aires que ens empaiten, dia a dia. Aquella boirina que ens entabana els ulls, plena de “coses pendents”, “coses a fer” i simples oblits de coses pendents i a fer, i que en definitiva ens fa dubtar que el camí pres era el correcte (vols dir que tot això entrava en el s plans?…).

Doncs sí, jo també he tingut el meu relax particular. Perquè sonarà a suficiència, però fa temps que sóc del parer que el relax l’ha de trobar cadascú en un mateix, en la seva matèria o pensaments, o voluntats o com li’n vulguis dir. El relax no és dalt de la muntanya, ni a l’Àsia, ni al sofà. Perquè quan baixes, quan tornes i quan t’aixeques, s’evapora amb una facilitat al·lucinant.

Tot això és un exercici per dir (i no pas convèncer-me) que estic força contenta d’aquest petit respir de finals d’abril (sense menystenir la festa del treballador, però entenguem-nos que la meva situació laboral ara com ara no em deixa desenvolupar la meva empatia cap a l’assalariat comú!): per la feina feta, d’aquella “pendent” i per la feina feta “per les bones”, que també cal i és necessària (qui ha dit que fer-se la manicura no és una bona teràpia de posada al punt?).

Parlant del pont i d’aquesta introspecció, que ha tingut més de quotidianitat que no pas d'introspecció, val a dir que d'altres estiguin fora també ha fet bona part d’aquest exercici un èxit.

Avui he contactat amb el Gerard, que des que va marxar gairebé no en sabia res més que un parell de mails de 4 ratlles, tant escarides que ens hem passat una bona mitja hora penjats del (benaventurat i santificat) skype parlant i parlant i parlant… talment com si fos aquí, només que quan és aquí sincerament, no xerrem tant per telèfon!

Talment com he fet amb el Gerard, podria haver parlat amb l’Aina, de qui no en sé res des les furtives trucades telefòniques que s’accepten en estats d’excepció. Talment l’Anna, que ha anat a visitar un amic a London, i segur que han anat a petar a Notting Hill. Talment el Víctor, visitant Edimburg i St Andrews. De manera més nostrada, el Pablo a Puigcerdà i una gran colla a l’Escala, simplement passant-ho bé.

Dels qui són fora, deia, també n’aprenc. Per una banda,  que a la propera jo també hi seré, necessitant el meu estat de pau interior en un paisatge, en una visita, en uns riures (perquè de filosofia pròpia, quan a més és barata, una no pot viure'n sempre…). Per altra banda, que el fet que no hi siguin també m’ajuda a fer aquesta posada a punt de manera genuïna, pròpia, compassada. Com em calia.

Gràcies per marxar 🙂

torre

I ara, me’n vaig a veure la Terribes. 

[@more@]

2s comentaris

Quina patxorra

Estava arribant a casa a una hora no molt tardana, i he vist un 4×4 que feia marxa enrere per sortir del carrer. Una d’aquelles coses que els amants de la conducció i de la seguretat fan sense ni girar el cap per veure que els hi ve per darrere. Com aquest que he vist jo, més o menys.

El tio anava bastant accelerat, i en un moment ha passat l’inevitable: un cotxe que havia aparcat a l’encreuament (tapant el pas dels cotxes que havien aparcat al xamfrà, tot s’ha de dir) s’ha interposat en el camí de l’intrèpid, i aquest li ha propinat un encontre suficientment fort perquè el 4×4 hi deixés la seva marca, a mode de “amor de madre” tatuat al braç: suau però profund.

Jo m’he quedat força parada, i he pensat que el tio baixaria del cotxe. No sé, que fliparia amb el bony que li havia deixat a l’altre. Que s’immutaria, vaja! Doncs res, ha seguit amb la marxa enrere, ha redreçat al mig de l’encreuament, i camí avall falta gent!

He pensat “quina patxorra”, i m’he quedat amb la seva matrícula. Quan ja no l’he vist al carrer, he tret un full de la carpeta, un boli de la bossa, i la hi he escrit. A sota hi he posat “un 4×4 ha xocat amb el teu cotxe quan feia marxa enrera”. Li he deixat al parabrises i he marxat.

Suposo que no ha servit de res: crec que una denúncia a una matrícula no porta enlloc. Però com a mínim, saps què carai ha passat, que en aquesta situació és el que més fot!

[@more@]

1 comentari

Clàssics

Està clar que no m’oblido que fa una setmana vaig aterrar provinent de l’Àsia. Estic provant d’escriure, per a aquells que no poden viure sense saber què carai va passar. Aquells milers que visiten el blog a diari delerosos de saber què carai em passa pel cap. Però com constateu, no me'n surto.

Avui estic sarcàstica. I els qui em coneguin estaran preguntant-se quina diferència hi ha entre avui i la resta de dies del món. Doncs que avui ho deixo per escrit. Potser és un suïcidi de voluntat, perquè que un sigui cínic amb el que l’envolta és una opció personal que pots arribar a valorar que és negativa, i de la qual potser no cal ostentar (hi haurà qui pot pensar que és una actitud personal que qualitativament és positiva). Jo sóc dels qui ho són, però no els acaba de fer el pes ser-ho, després de tot. Com qui té el cabell llis i es mor per tenir-lo arrissat.

No sé si hi té a veure, però ja fa una setmana que vaig aterrar. I em frepa la facilitat amb què la pau interior acumulada sembla que es pugui escolar per l’aigüera de la quotidianitat! I és que el dia a dia, et fa i et desfà, tot alhora.

No sé si hi té a veure, però ahir vaig veure un d’aquells meus clàssics, una d’aquelles pel·lícules que per desconeixement general del setè art o per afició a cert gènere em fan opinar que és una petita meravella. I parlo de Lost in translation, de Sofia Coppola. Els qui no l’hagueu vist, busqueu la oportunitat per fer-ho. Encara que sigui per dir-me que és una peli avorrida, que és depriment, que va a la deriva o que no s’entén. Doncs encara que jo no ho pensi, a mi per tot això, m’encanta. I deia, que m’enrotllo, que no sé si hi té a veure, però ahir vaig plantar-me davant la pantalla per veure altre cop aquesta petita delícia. I com cada cop, em va remoure.

En especial m’agrada el paper de l’Scarlett Johansson, per allò que totes hem sentit que som, en alguna ocasió (perquè no en tinc cap mena de dubte, qualsevol fèmina s’ha vist a ella mateixa en aquest personatge en major o menor part). Pel seu nom vulgar, per l’aparença masculina, per aferrar-se al que la fa dubtar com una veritat indiscutible. Perquè beu vodka amb tònica, fa posat de suficiència quan s’ensorra per dins i perquè plora quan ja no toca.

“Let's never come here again because it will never be as much fun”

I ara no em digueu, que no dóna per pensar de més.

 

(bona entrada de setmana)

[@more@]

2s comentaris

Me’n vaig

Queden 6 hores per a que el vol destí Bangkok s’enlairi de l’aeroport de Barcelona.

[@more@]

Queden només 6 hores, i ara em sembla una eternitat aquell dia que vam comprar el bitllet.

Fa dies que m’assalten petits moments de bogeria, d’excitació, de sobreestrés quan penso en el viatge: el primer vol intercontinental (en aquells avions tan graaaans… en aquells avions, vaja, no en aquells aeroplans de les lowcost), el primer cop a l’Àsia, les primeres vacances, vacances, el primer any sense campaments de Primavera.

Tot plegat, com deia, són punts del viatge que en un moment o altre dels darrers dies m’han vingut al cap, i en la majoria dels casos, han anat alimentant la il·lusió d’aquesta aventura.

Estic completament segura que m’ho passaré molt bé; només per aquesta il·lusió acumulada, està clar que m’ho passaré bé. Però també m’assalten alguns dubtes o inquietuds: i si necessito algun paper que no he tingut en compte, per entrar al país? I si no trobo l’oficina de canvi i no disposo de bahts per pagar el taxi cap a l’hotel? I si el taxista em tima? I si… Una mica cagadubtes i malpensada sí que sóc, però carai, que no me’n vaig a Ripollet!

En qualsevol cas (i això vol dir malgrat tot hu dolent que m’hi pugui trobar), la experiència en si ja serà brutal.

 

Què li preguntaríeu a un monjo budista si hi poguéssiu xerrar?

Bona setmana santa!

 

*No, no em deixo res: he constatat que sóc una llistadora compulsiva.

Comentaris tancats a Me’n vaig

Una mica d’autobombo

http://www.ratafia-i-garnatxa.blogspot.com/

Perquè va ser una idea que va quallar, i perquè costa un munt que funcioni. Si ja es fa difícil actualitzar enlloc, comparteixo un blog de caràcter social que sincera i bàsicament esquartera aquelles coses que ens passen davant dels nassos i que ens fan posar negres .

I perquè som molt crítics (i criticons) i no ho podem evitar, vale.

 

Jo sóc la dolça dels dos licors 🙂

[@more@]

Comentaris tancats a Una mica d’autobombo

Les vacunes

Avui al matí he visitat medicina tropical, al Clínic. Com que no hi havia passat prou hores darrerament, avui he anat a revisar si tot anava bé a l’hospital.

La visita no m’havia posat nerviosa, ni molt menys, quan la vaig concertar fa unes setmanes. Tampoc ahir abans d’anar a dormir, ni aquest matí quan sortia per la porta. Però hi ha coses que es guarden a dins i només les deixa sortir el tigre que hay en mí en ocasions especials i que obligadament han d’arribar per sorpresa.

Per posar un exemple pràctic, el crit sufocat que he fet quan l’impacte de la primera agulla (seria la de la febre tifoide? Segur que sí…) s’ha fet present al meu braç dret. Jo li havia comentat a la doctora que a mi no em passava res, cap aversió a les vacunes. L’únic que havíem de preveure és que no establís contacte visual jo i les agulles, les agulles i jo, i que ella podia anar fent. I mentre li estava deixant anar la parrafada, era conscient que ella estava preparant a una velocitat vertiginosa potets i agulles al meu recer per les tres estocades matinals. Abans que m’hagués autoconvençut de la meva pròpia historieta, ja me l’havia fotut. Per tant, he cridat perquè m’ha agafat per sorpresa (i aquesta és la explicació del crit, i no cap altra, eh!).

La meva predisposició forçada envers als hospitals em fa pensar que als ulls del personal hospitalari dec fer pinta de la típica hipocondríaca que cal tractar com abans millor, per tal d’evitar qualque tipus de rebuig neuròtic tot esperant a la saleta d’espera, i per això m’espavilen sempre a base de sustos. Ho corroboro mentre li responc una altra historieta, la del perquè del meu crit sufocat, i ja m’ha enxufat l’altra (jo crec que era la del tètanus) a l’altre braç. “M’has dit que ets dretana, oi?”. I ho comenta quan ja m’ha deixat immòbil tots dos braços! I ara què farà, immobilitzar-me perquè no pugui fugir i em facin servir de conillet d’Índies per a bactèries del sud-est asiàtic?… I ara em passa per davant, l’agulla! On va aquesta dona? “I què estudies?”. El que vostè em deixi si aquest tercer cop mortífer a la cuixa em deixa aixecar de la llitera… aquesta és la de l’hepatitis A segur, pica com una mala cosa!

Suposo que per anar a l’altra punta del món una ha de ser soferta a aquestes petites coses. I millor una mica de drama i automofa per explicar-me i ja de pas per entendre els 2 blaus psicològics que s’allotgen als meus braços i la picantor de la cuixa. I què carai, per entendre també els 25€ que han abandonat el moneder després de la visita!

[@more@]

1 comentari

Les vacunes

Avui al matí he visitat medicina tropical, al Clínic. Com que no hi havia passat prou hores darrerament, avui he anat a revisar si tot anava bé a l’hospital.

La visita no m’havia posat nerviosa, ni molt menys, ni quan la vaig concertar fa unes setmanes, ni ahir abans d’anar a dormir, ni aquest matí quan sortia per la porta. Però hi ha coses que es guarden a dins i només les deixa sortir el tigre que hay en mí en ocasions especials i que obligadament han d’arribar com per sorpresa.

Per posar un exemple pràctic, el crit sufocat que he fet quan l’impacte de la primera agulla (seria la de la febre tifoide? Segur que sí…) s’ha fet present al meu braç dret. Jo li havia comentat a la doctora que no passava res, que l’únic que havíem de preveure és que no establís contacte visual jo i les agulles, les agulles, i que ella podia anar fent. I mentre li estava deixant anar la parrafada, era conscient que ella estava preparant potets i agulles al meu recer per les tres estocades matinals. Abans que m’hagués autoconvençut de la meva pròpia historieta, ja me l’havia fotut. Per tant, he cridat perquè m’ha agafat per sorpresa (i aquesta és la explicació del crit, i no cap altra, eh!).

La meva predisposició forçada envers als hospitals em fa pensar que als ulls del personal hospitalari dec fer pinta de la típica hipocondríaca que cal tractar com abans millor, per tal d’evitar qualque tipus de rebuig neuròtic tot esperant a la saleta d’espera, i per això m’espavilen sempre a base de sustos. Ho corroboro mentre li responc una altra historieta, la del perquè del meu crit sufocat, i ja m’ha enxufat l’altra (jo crec que era la del tètanus) a l’altre braç. “M’has dit que ets dretana, oi?”. I ho comenta quan ja m’ha deixat immòbil tots dos braços. I ara què farà, immobilitzar-me perquè no pugui fugir i em facin servir de conillet d’Índies per a bactèries del sud-est asiàtic?… I ara, l’agulla! On va ara aquesta dona? “I què estudies?”. El que vostè em deixi si aquest tercer cop mortífer a la cuixa em deixa aixecar de la llitera… aquesta és la de l’hepatitis A segur, pica com una mala cosa!

Suposo que per anar a l’altra punta del món una ha de ser soferta a aquestes petites coses. I millor una mica de drama i automofa per explicar-me i ja de pas per entendre els 2 blaus psicològics que s’allotgen als meus braços i la picantor de la cuixa. I què carai, per entendre també els 25€ que han abandonat el moneder després de la visita!

[@more@]

Comentaris tancats a Les vacunes